L'AVENTURA DE CALÇAR UNA TALLA 42

Des de ben joveneta sempre he odiat profundament anar a comprar sabates, a Espanya la talla 42 de dona es considerava una talla especial i havies d'anar a comprar sabates a comerços especialitzats que et feien pagar un parell a preu d'or.

Vaig passar tota la meva adolescència calçant sabata d'home, els meus preferits pertanyien a la marca CAMPER, eren uns botins de cordons, sempre tenia uns en negre i uns altres en marró. Quan arribava l'estiu la marca VICTORIA em salvava amb l'àmplia gamma de colors que tenen les seves “chinas”. Amb el temps i les ganes de poder calçar talons a un preu raonable vaig començar a comprar-me botes d'una talla més petita, sofria com una condemnada, fins i tot amb el temps he aconseguit que se'm retreguin els dits prou com perquè a dia d'avui pugui posar-me algun 41 sense cap dificultat. Però com us anava explicant. Les meves primeres botes de la talla 42 me les vaig comprar en una botiga de renom barcelonina, ALVAREZ, allí trobes tota classe de models de sabata, bota, botí… vaig arribar a gastar-me 500€ en uns botins sol per la il•lusió de poder calçar aquest tipus de sabata. El segon parell de botes de la meva talla ho vaig comprar en una botiga que van obrir en els anys 90 que es deia ZAPATOTES, eren marrons, les vaig portar anys i anys, eren com un tresor per mi, no tenien molt taló però amb el meu 1,75cm d'altura tampoc ho necessitava.

Amb els anys vaig començar a veure en els aparadors espardenyes de taló de diversos models, sempre me les mirava, però el problema era el mateix, la forma solament arribava fins a la talla 41 i encara que algunes espardenyes em feien autèntic mal, el fet de poder sentir-me femenina podia amb qualsevol ferida de guerra!!!

El destí em va portar a casar-me amb el propietari d'un sabateria, coses de la vida… no em podia creure com algú que odiava les sabates es pogués ajuntar amb algú que les estimava fins al punt de fixar-se en el calçat que porta la gent en passejar pel carrer. Amb el temps també vaig descobrir que no era aquest l'únic detall en el qual no teníem gens que veure, però curiosament les nostres diferències són les que ens ajuden a enriquir-nos dia a dia, però tornem al tema… a part d'estar feliçment casada, quan vaig anar a conèixer la botiga del meu home vaig veure tot un aparador dedicat única i exclusivament la talla 42, va ser llavors quan vaig veure clar que els anys de ferides i dolors en els peus havien acabat, va ser just en el moment en el que el meu marit em va presentar a CALDES.

Posted by Cristina  |  01/11/2012
Tornar enrere

Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios. Si continua navegando, consideramos que acepta su uso. Puede saber más sobre nuestra política de cookies aquí